dissabte, 7 de gener de 2017

LA CIUTAT ROMANA: L'ALÇÀRIA DELS EDIFICIS




          Normes sobre l’alçària màxima permesa



1)    August, amb la Lex Iulia de modo aedificorum urbis (any 6 dC.), estableix l’alçada màxima dels edificis en 70 peus (20,72 m.).

2)    Neró, l’any 64 dC ordena rebaixar les alçades, sense que consti fins a quina mesura.

3)    Trajà va establir una alçada de 60 peus (17,76 m.)

4)    Zenó (anys 425 a 491) va determinar que els edificis no tenien límit d’alçada, sempre que es respectessin el 12 peus intermedis (3,55 m.) i no s’obstaculitzés la visió del mar (sempre es va legislar pensant en Constantinoble).

5)    Zenó estableix una excepció a l’anterior norma, permeten edificar fins a 100 peus d’alçada (29,60 m.) sempre que es respectes una distància entre edificis d’altres 100 peus (29,60 m.).

6)    El Codi de Justinià recull l’anterior disposició de Zenó.




Per saber més sobre la Ciutat Romana

diumenge, 6 de novembre de 2016

LA CIUTAT ROMANA: LA DISTÀNCIA ENTRE ELS EDIFICIS


   
         Normes reguladores de la distància entre els edificis


1)    L’ambituts, establert per la Llei de les XII Taules, espai lliure o franja de terreny entre edificis de 5 peus (1,58 m) (1 peu = 0,296 m.), però aviat cau en desús i les cases van ser construïdes amb murs mitgers per necessitats d’espai.

2)    Neró, l’any 64 dC, va ordenar construir les cases alienadament i separadament sense murs mitgers. A més va fer un pla general, amb amplada, direcció i traçat regular.

3)    Trajà, promulga normes en el mateix sentit.

4)    Constantí, l’any 329 dC. va establir una distància mínima de 100 peus (29,60 m.) entorn de magatzems públics per evitar perill d’incendis.

5)    Arcadi, Honori i Teodosi II, en l’any 406 van establir una distància de 15 peus (4,44 m..) de distància entre edificis públics i privats norma que va ser incorporada pel Codi de Justinià.

6)    Zenó (anys 425 a 491), en la seva constitució De aedificis privati, a finals del segle V dC., estableix l’obligatorietat de guardar un espai de 12 peus (3,54 m.) entre edificis veïns privats (tant domus com insulae). Aquesta normativa va ser incorporada amb caràcter general al Codi de Justinià. En cap cas es podia impedir les llums i vistes al mar (Constantinoble).

7)    Zenó, per Constantinoble, va regular que no es podia construir obres noves a distància menor de 100 peus (29,60 m.) quan l’obra nova impedís a l’antiga gaudir de les vistes a mar.


Per saber més sobre la Ciutat Romana


diumenge, 15 de maig de 2016

ELS PIONERS. PRIMERS PASSOS DE L’ARQUEOLOGIA A SABADELL, 1912-1915


Excavacions de la Vil·la romana de la Salut

El mes d’agost del 1912, Joan Vila Cinca, director artístic de l’Acadèmia de Belles Arts, efectuà les primeres excavacions arqueològiques a la ciutat, concretament al costat del Santuari de la Salut, per comprovar si la presència en superfície de materials antics en aquest indret tenia relació amb algun assentament antic. Atesos els bons resultats de les excavacions. –es localitzaren restes d’una vil·la romana- l’Acadèmia de Belles Arts instà l’Ajuntament a assumir-les. La corporació municipal de seguida prengué el testimoni i el 14 d’octubre del mateix any acordà la creació de la Junta de Museos y excavacions, amb l’objectiu de continuar les excavacions i crear un museu on mostrar els materials localitzats. Es nomena director de la Junta a Joan Vila Cinca, i s’encomana l’alta direcció de les excavacions de la Salut a Josep m. Puig i Cadafalch.

Entre 1912 i 1915 continuaren els treballs a la Salut, però també se’n realitzaren en altres punts, com Can Marata, Can feu, Can Roqueta, Can Bonvilar o Can Barba, amb la participació activa de Vicenç Renom Costa el gran col·laborador de Joan Vila Cinca en aquesta etapa; i també de Lluís Mas Gomis. Després d’aquest període l’activitat de la Junta minvà molt.

Retrat de Joan Vila Cinca
D’aquestes primeres excavacions la ciutat en guarda valuosíssims testimonis: objectes, plànols, fotografies, dibuixos i notes manuscrites, que formen part del fons del Museu i de l’Arxiu; també articles i memòries publicades per aquests primers arqueòlegs moguts per la inquietud de donar a conèixer aquests treballs tant a la ciutat com a fora.

Aquests Pioners, que identificaren uns jaciments que amb el decurs de les investigacions arqueològiques del segle XX s’han consolidat com a fites importants en el coneixement històric del territori vallesà, i en el cas de Can Roqueta ha esdevingut un referent de primer ordre en els estudis de la Prehistòria europea.

Per saber més de la Sabadell romana mireu aquest enllaç de l’Oficina del Patrimoni.




http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/984-els-pioners-els-primers-passos-de-l-arqueologia-a-sabadell-1912-1915


-->

diumenge, 20 de març de 2016

LA CIUTAT ROMANA



Timgad (Argelia)
Roma no va crear l'urbanisme, ja que la planificació de les ciutats ha existit en totes les èpoques de la història. No obstant això, la civilització romana és una civilització urbana que va privilegiar les ciutats i va desatendre les zones rurals. Amb Roma, doncs, el desenvolupament de l'urbanisme va arribar als seus més altes cotes de perfecció.

Les ciutats en general i les colònies en especial, com assentaments de nova creació, són un clar exemple de l'estructura ortogonal de l'urbanisme romà. El plànol es desenvolupa en forma de quadricula, on els carrers es creuen en angle recte que provoca la creació d’una xarxa tipus tauler d'escacs. Els campaments militars romans són un clar exemple d'aquest tipus d'urbanisme i ciutats com Barcelona o Timgad són molt representatives.

La ciutat s'estructura al voltant de dos grans eixos, el nord-sud, que és el cardo maximus i l'est-oest, el decumanus maximus. Al final d'aquests dos carrers es troben les portes de la ciutat, que la connecten amb les grans vies romanes. A partir d'aquí les altres carrers es van dissenyant de forma paral·lela i perpendicular als dos grans eixos centrals, apareixent carrers secundaris que són, segons l'orientació, els cardo i els decumanus minors. En les illes que es van configurant es construeixen les cases, les domus, les insulae, els centres metal·lúrgics, etc.

A la cruïlla entre el cardo i el decumanus maximus es construeix el fòrum i el mercat. El fòrum és el centre administratiu, judicial, religiós i comercial de la ciutat, i sol estar presidit pel temple dedicat a la triada capitolina o, més tard, al Diví August.

També en el fòrum ens trobem amb la cúria, des d'on els duunvirs regeixen políticament la ciutat, i la basílica, on s'imparteix justícia i es fan els grans negocis comercials. També prop del fòrum se solen aixecar les termes, edifici imprescindible en la cultura romana. En fi, a l'entrada de la ciutat sol estar el castellum o dipòsit d'aigua, que després de rebre l’aigua de l'aqüeducte corresponent la distribuirà per tota l'urbs, a les termes, les fonts i a algunes domus amb privilegis especials.

Altres edificis bàsics que solen conformar la ciutat romana són el teatre, l'amfiteatre i el circ, que de vegades poden estar fora de les muralles. Si la ciutat és de nivell ens trobarem segurament amb algun nimfeu i potser un odèon. També diversos temples dedicats a altres tantes divinitats i els arcs triomfals en homenatge als grans ciutadans o emperadors que han afavorit a la ciutat.

I circumval·lant tota la ciutat les muralles amb les seves torres de vigilància.
 
Muralles de Tarragona
Finalment, a les vies d'entrada a les ciutats, s'ubiquen les sepultures i els temples funeraris.

El model, doncs, es repeteix amb algunes variacions però sempre respectant les línies bàsiques descrites. Una excepció, la mateixa Roma amb la seva estructura urbanística absolutament caòtica. Però això ja és una altra història. 

 

dissabte, 12 de març de 2016

LA FUNDACIÓ DE LES COLÒNIES ROMANES

 


  

Les colònies eren assentaments de nova creació, resultat d’un acte fundacional realitzat per Roma sobre un determinat territori conquerit, essent la seva finalitat fonamental destinar-lo a ser conreats. Normalment eren el destí últim dels legionaris en acabar el seu període militar, i al mateix temps una de les formes més importants de romanització.

En principi els nous habitants d’una colònia tenien la ciutadania romana i gaudien dels mateixos drets que qualsevol ciutadà romà. En definitiva les colònies estaven configurades com una extensió de la mateixa Roma. Aquest era un dels trets diferencials dels municipis, que eren poblats preexistents, conquerits o assimilats per Roma i que d’inici no disposaven dels mateixos drets que les colònies.

Podem distingir tes tipus de colònies:

-      Coloniae civium romanorum, que es van crear per assegurar la dominació romana en punts estratègics.

-       Coloniae latinae, formada per habitants llatins.

-     Coloniae veteranorum, les habitades per soldats, a qui se’ls concedia terres com a recompensa.


La fundació d’una nova colònia seguia un procediment prèviament establer, i que conservava les antigues tradicions religioses.

La cerimònia s’iniciava amb la inauguratio, funció que realitzava l’àugur que consultava el presagi i establia el lloc, perquè a continuació els gromatici (agrimensors) fixessin l’orientació de la futura ciutat (orientatio), i s’iniciaven les tasques de delimitació, la limitatio, operació que tenia una doble finalitat, fixar els límits exteriors i realitzar les divisions interiors.


Amb la delimitació externa es fixava la frontera religiosa del territori urbà, i al seu interior no es podia enterrar els morts, ni podien penetrar els déus estrangers. La línia divisòria era el pomerium: un magistrat assenyalava el perímetre de la nova colònia que es feia traçant un solc amb una arada tirada per un toro i una vaca, i s’havia de fer en direcció esquerra a dreta (dextratio), aixecant-se l’arada per marcar les portes. 


Feta aquesta primera feina, els gromatici mesuraven el sòl i el dividien en línies paral·leles que es creuaven en angles rectes, formant els carrers i les illes, delimitan en primer lloc els dos grans eixos que defineixen totes les ciutats romanes, el decumanus maximus (est-oest) i el cardo maximus (nord-sud). En l’encreuament d’aquests dos carrers es construïa el fòrum de la colònia, i al seu final s’obrien les portes de la ciutat. Finalment els camps eren dividits en quadrats (centuriae) i assignats als colonitzadors, reservant-se una part per la comunitat.

La darrera de les cerimònies que es realitzaven en la fundació d’una colònia era la consacratio, realitzada pel pontífex (sacerdot romà), que feia les ofrenes als déus i les pregaries i sacrificis habituals en tot el procés religiós romà.