diumenge, 6 de novembre de 2016

LA CIUTAT ROMANA: LA DISTÀNCIA ENTRE ELS EDIFICIS


   
         Normes reguladores de la distància entre els edificis


1)    L’ambituts, establert per la Llei de les XII Taules, espai lliure o franja de terreny entre edificis de 5 peus (1,58 m) (1 peu = 0,296 m.), però aviat cau en desús i les cases van ser construïdes amb murs mitgers per necessitats d’espai.

2)    Neró, l’any 64 dC, va ordenar construir les cases alienadament i separadament sense murs mitgers. A més va fer un pla general, amb amplada, direcció i traçat regular.

3)    Trajà, promulga normes en el mateix sentit.

4)    Constantí, l’any 329 dC. va establir una distància mínima de 100 peus (29,60 m.) entorn de magatzems públics per evitar perill d’incendis.

5)    Arcadi, Honori i Teodosi II, en l’any 406 van establir una distància de 15 peus (4,44 m..) de distància entre edificis públics i privats norma que va ser incorporada pel Codi de Justinià.

6)    Zenó (anys 425 a 491), en la seva constitució De aedificis privati, a finals del segle V dC., estableix l’obligatorietat de guardar un espai de 12 peus (3,54 m.) entre edificis veïns privats (tant domus com insulae). Aquesta normativa va ser incorporada amb caràcter general al Codi de Justinià. En cap cas es podia impedir les llums i vistes al mar (Constantinoble).

7)    Zenó, per Constantinoble, va regular que no es podia construir obres noves a distància menor de 100 peus (29,60 m.) quan l’obra nova impedís a l’antiga gaudir de les vistes a mar.


Per saber més sobre la Ciutat Romana


diumenge, 15 de maig de 2016

ELS PIONERS. PRIMERS PASSOS DE L’ARQUEOLOGIA A SABADELL, 1912-1915


Excavacions de la Vil·la romana de la Salut

El mes d’agost del 1912, Joan Vila Cinca, director artístic de l’Acadèmia de Belles Arts, efectuà les primeres excavacions arqueològiques a la ciutat, concretament al costat del Santuari de la Salut, per comprovar si la presència en superfície de materials antics en aquest indret tenia relació amb algun assentament antic. Atesos els bons resultats de les excavacions. –es localitzaren restes d’una vil·la romana- l’Acadèmia de Belles Arts instà l’Ajuntament a assumir-les. La corporació municipal de seguida prengué el testimoni i el 14 d’octubre del mateix any acordà la creació de la Junta de Museos y excavacions, amb l’objectiu de continuar les excavacions i crear un museu on mostrar els materials localitzats. Es nomena director de la Junta a Joan Vila Cinca, i s’encomana l’alta direcció de les excavacions de la Salut a Josep m. Puig i Cadafalch.

Entre 1912 i 1915 continuaren els treballs a la Salut, però també se’n realitzaren en altres punts, com Can Marata, Can feu, Can Roqueta, Can Bonvilar o Can Barba, amb la participació activa de Vicenç Renom Costa el gran col·laborador de Joan Vila Cinca en aquesta etapa; i també de Lluís Mas Gomis. Després d’aquest període l’activitat de la Junta minvà molt.

Retrat de Joan Vila Cinca
D’aquestes primeres excavacions la ciutat en guarda valuosíssims testimonis: objectes, plànols, fotografies, dibuixos i notes manuscrites, que formen part del fons del Museu i de l’Arxiu; també articles i memòries publicades per aquests primers arqueòlegs moguts per la inquietud de donar a conèixer aquests treballs tant a la ciutat com a fora.

Aquests Pioners, que identificaren uns jaciments que amb el decurs de les investigacions arqueològiques del segle XX s’han consolidat com a fites importants en el coneixement històric del territori vallesà, i en el cas de Can Roqueta ha esdevingut un referent de primer ordre en els estudis de la Prehistòria europea.

Per saber més de la Sabadell romana mireu aquest enllaç de l’Oficina del Patrimoni.




http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/984-els-pioners-els-primers-passos-de-l-arqueologia-a-sabadell-1912-1915


-->

diumenge, 20 de març de 2016

LA CIUTAT ROMANA



Timgad (Argelia)
Roma no va crear l'urbanisme, ja que la planificació de les ciutats ha existit en totes les èpoques de la història. No obstant això, la civilització romana és una civilització urbana que va privilegiar les ciutats i va desatendre les zones rurals. Amb Roma, doncs, el desenvolupament de l'urbanisme va arribar als seus més altes cotes de perfecció.

Les ciutats en general i les colònies en especial, com assentaments de nova creació, són un clar exemple de l'estructura ortogonal de l'urbanisme romà. El plànol es desenvolupa en forma de quadricula, on els carrers es creuen en angle recte que provoca la creació d’una xarxa tipus tauler d'escacs. Els campaments militars romans són un clar exemple d'aquest tipus d'urbanisme i ciutats com Barcelona o Timgad són molt representatives.

La ciutat s'estructura al voltant de dos grans eixos, el nord-sud, que és el cardo maximus i l'est-oest, el decumanus maximus. Al final d'aquests dos carrers es troben les portes de la ciutat, que la connecten amb les grans vies romanes. A partir d'aquí les altres carrers es van dissenyant de forma paral·lela i perpendicular als dos grans eixos centrals, apareixent carrers secundaris que són, segons l'orientació, els cardo i els decumanus minors. En les illes que es van configurant es construeixen les cases, les domus, les insulae, els centres metal·lúrgics, etc.

A la cruïlla entre el cardo i el decumanus maximus es construeix el fòrum i el mercat. El fòrum és el centre administratiu, judicial, religiós i comercial de la ciutat, i sol estar presidit pel temple dedicat a la triada capitolina o, més tard, al Diví August.

També en el fòrum ens trobem amb la cúria, des d'on els duunvirs regeixen políticament la ciutat, i la basílica, on s'imparteix justícia i es fan els grans negocis comercials. També prop del fòrum se solen aixecar les termes, edifici imprescindible en la cultura romana. En fi, a l'entrada de la ciutat sol estar el castellum o dipòsit d'aigua, que després de rebre l’aigua de l'aqüeducte corresponent la distribuirà per tota l'urbs, a les termes, les fonts i a algunes domus amb privilegis especials.

Altres edificis bàsics que solen conformar la ciutat romana són el teatre, l'amfiteatre i el circ, que de vegades poden estar fora de les muralles. Si la ciutat és de nivell ens trobarem segurament amb algun nimfeu i potser un odèon. També diversos temples dedicats a altres tantes divinitats i els arcs triomfals en homenatge als grans ciutadans o emperadors que han afavorit a la ciutat.

I circumval·lant tota la ciutat les muralles amb les seves torres de vigilància.
 
Muralles de Tarragona
Finalment, a les vies d'entrada a les ciutats, s'ubiquen les sepultures i els temples funeraris.

El model, doncs, es repeteix amb algunes variacions però sempre respectant les línies bàsiques descrites. Una excepció, la mateixa Roma amb la seva estructura urbanística absolutament caòtica. Però això ja és una altra història. 

 

dissabte, 12 de març de 2016

LA FUNDACIÓ DE LES COLÒNIES ROMANES

 


  

Les colònies eren assentaments de nova creació, resultat d’un acte fundacional realitzat per Roma sobre un determinat territori conquerit, essent la seva finalitat fonamental destinar-lo a ser conreats. Normalment eren el destí últim dels legionaris en acabar el seu període militar, i al mateix temps una de les formes més importants de romanització.

En principi els nous habitants d’una colònia tenien la ciutadania romana i gaudien dels mateixos drets que qualsevol ciutadà romà. En definitiva les colònies estaven configurades com una extensió de la mateixa Roma. Aquest era un dels trets diferencials dels municipis, que eren poblats preexistents, conquerits o assimilats per Roma i que d’inici no disposaven dels mateixos drets que les colònies.

Podem distingir tes tipus de colònies:

-      Coloniae civium romanorum, que es van crear per assegurar la dominació romana en punts estratègics.

-       Coloniae latinae, formada per habitants llatins.

-     Coloniae veteranorum, les habitades per soldats, a qui se’ls concedia terres com a recompensa.


La fundació d’una nova colònia seguia un procediment prèviament establer, i que conservava les antigues tradicions religioses.

La cerimònia s’iniciava amb la inauguratio, funció que realitzava l’àugur que consultava el presagi i establia el lloc, perquè a continuació els gromatici (agrimensors) fixessin l’orientació de la futura ciutat (orientatio), i s’iniciaven les tasques de delimitació, la limitatio, operació que tenia una doble finalitat, fixar els límits exteriors i realitzar les divisions interiors.


Amb la delimitació externa es fixava la frontera religiosa del territori urbà, i al seu interior no es podia enterrar els morts, ni podien penetrar els déus estrangers. La línia divisòria era el pomerium: un magistrat assenyalava el perímetre de la nova colònia que es feia traçant un solc amb una arada tirada per un toro i una vaca, i s’havia de fer en direcció esquerra a dreta (dextratio), aixecant-se l’arada per marcar les portes. 


Feta aquesta primera feina, els gromatici mesuraven el sòl i el dividien en línies paral·leles que es creuaven en angles rectes, formant els carrers i les illes, delimitan en primer lloc els dos grans eixos que defineixen totes les ciutats romanes, el decumanus maximus (est-oest) i el cardo maximus (nord-sud). En l’encreuament d’aquests dos carrers es construïa el fòrum de la colònia, i al seu final s’obrien les portes de la ciutat. Finalment els camps eren dividits en quadrats (centuriae) i assignats als colonitzadors, reservant-se una part per la comunitat.

La darrera de les cerimònies que es realitzaven en la fundació d’una colònia era la consacratio, realitzada pel pontífex (sacerdot romà), que feia les ofrenes als déus i les pregaries i sacrificis habituals en tot el procés religiós romà.


diumenge, 28 de febrer de 2016

L'AMBITUS

Casa de Diana, Ostia Antica


És el camí que rodeja un edifici. Les primitives cases de Roma no eren contigües; estaven separades per un espai intermedi, l’ambitus. L’existència d'aquesta zona entre els immobles no solament era conseqüència d'un costum, sinó que responia a una prescripció legal. La llei de les XII Taules (7.1) fixava les seves dimensions en 5 peus (1,47 m), és a dir, 2 peus i mig entre dues propietats. L'objecte d'aquest interval era doble: higiènic, perquè assegurava la lliure circulació de l'aire, i preventiu, contra el perill d'incendis, la propagació dels quals feia més difícil. Però, amb el creixement de la població de Roma, amb la cada vegada major escassetat de terrenys i, per conseqüència, amb l'augment del seu valor, l’ambitus va anar desapareixent a poc a poc. Les cases es van fer contigües i es va suprimir el mur mitger.

Tal evolució va quedar completa als últims segles de la República, quan les lleis van prohibir que els murs mitgers tinguessin és d’un peu i mig de gruix.

Font: La Roma Imperial i l’urbanisme a l’antiguitat, Leon Homo



diumenge, 20 de desembre de 2015

ROMA. LA CIUDAD DEL TIBER - PILAR GONZÁLEZ SERRANO



Roma. La Ciudad del Tiber (EdicionesEvohé) es una interesante y recomendable obra de Pilar González Serrano, que nos introduce de forma amena e ilustrativa en la historia, arqueología, y arquitectura de la Ciudad Eterna.

Junto con el libro, que se encuentra en versión papel y digital, se pueden descargar de forma gratuita más de 600 imágenes que nos permiten seguir de forma visual todas las explicaciones que la autora va realizando. Una visita a la gran urbe sin necesidad de salir de casa.

* * * * * * * * * * *

Roma ha sido, es y será la ciudad eterna que a todos deslumbra y a todos agota por la cantidad de vestigios arqueológicos, históricos y artísticos que ha acumulado a lo largo de 3000 años. Por esta razón intentar llegar a conocerla medianamente bien es casi un cometido inalcanzable sin la ayuda de un guía entusiasta que empiece por enseñar a amarla y a disfrutarla primero, para entrar en sus laberintos después. Pilar González Serrano ha pretendido en este libro convertirse, al menos, en ese guía que de una manera práctica y sencilla ayude al lector a conocer los aspectos más esenciales de ese todo que, como un indestructible bloque de "opus caementicium", se presenta a primera vista ante el viajero estudioso.
La Roma de la que se ocupa es esencialmente la de las épocas republicana e imperial, siguiendo el recorrido de sus célebres colinas y espacios más significativos. Sin embargo, no ha querido dejar de hacer referencia a los monumentos señeros que de épocas posteriores se han ido superponiendo unos tras otros y con los cuales se enfrenta todo aquel que recorre sus lugares arqueológicos, sus calles, parques y jardines. Es una visión personal, limitada, fruto de su propia experiencia, sin más pretensión que la de servir de un humilde "primus die" para quien llega como peregrino o romero a la ciudad del Tíber.

Puedes acceder a gran contenido extra de ROMA en este enlace, con la previsualización del libro y cientos y cientos de imágenes agrupadas por zonas de Roma, con sus pies explicativos

dissabte, 20 de juny de 2015

ELS LUDI RUBRICATI ES CASEN AMB LES DONES

La crònica de l'Arnau Lario Devesa pel seu bloc "Reconstrucció Històrica, un nou nivell d'empatia":


"Ahir vaig anar a Sant Boi de Llobregat per assistir de nou als "Ludi Rubricati", el festival de reconstrucció històrica d’època romana que s’organitza en aquestes dates cada any per donar visibilitat tant al poble com a les magnífiques restes d'unes termes operatives entre els segles II i V d.C.

Tot i que no havia canviat massa cosa (motiu pel qual a vegades no vaig a alguns festivals), hi vaig anar perquè s’hi representava una teatralització organitzada per en Francesc Sánchez d'Arraona Romana, i el grup "Evocati Apri Scipioni": un casament i un divorci en el temps dels romans, ja que aquest any el festival es centrava en la dona (seguir llegint) "



divendres, 1 de maig de 2015

CATALUNYA ROMANA - JOAN SANTACANA I VICTOR REVILLA

 
Tots els que estimem Catalunya i la cultura clàssica romana estem d'enhorabona, ja que s'acaba de publicar el llibre CATALUNYA ROMANA dels professors Joan Santacana Mestre i Victor Revilla Calvo.

La publicació, de Rafael Dalmau, Editor és d'una gran qualitat, amb il·lustracions i fotografies que fan més entenedor el seu contingut i ens aproximen una mica més a la nostra història. 

En el bloc del professor Santacana Didàctica del patrimoni cultural, l'autor va explicar els motius de la publicació d'aquest llibre:  aquí teniu l'enllaç 

 *************

L'origen d'aquest llibre rau en la constatació de la manca d'una obra de síntesi actualitzada sobre la història de la Catalunya romana, absolutament imprescindible i urgent si tenim en compte els avenços de l'arqueologia i de la recerca al llarg de les dues darreres dècades.

La història de la romanització a Catalunya ens demostra com moltes de les realitats actuals només es poden explicar si coneixem aquest passat. Aixi, fenòmens com ara el pes de Barcelona en la estructuració del territori o els lligams que mantenim amb les terres ultrapirinenques, solament els podem comprendre si analitzem el paper de catalunya dins l'Imperi de Roma. Per altra banda, aquesta història ens permet reconèixer com en som, de semblants, a aquells homes i dones que van viure en terres catalanes fa més de setanta generacions, malgrat el temps que ens separa. Ens proposem fer descobrir que encara som romans!

El llibre constitueix una proposta per emprendre un viatge en el temps. Invitem els lectors a endinsar-se en les ciutats del país, les primeres ciutats que hi va haver, i adonar-se, per exemple, que creuar Bàrcino de porta a porta pel seu carrer principal tal vegada es podia fer amb tres o quatre minuts; els convidem també a recórrer el litoral i a identificar-ne els ports i embarcadors, i a conèixer la gran diversitat d’estructures agràries, dedicades a la viticultura o al conreu de cereals i oliveres. Hi donem a conèixer personatges que es creien remarcables, cofois de la seva riquesa, i que omplien les ciutats amb làpides autolaudatòries, però també aquell pobre soldat que, encara adolescent, va perdre la vida a Síria, en una de les moltes guerres que l’Imperi sostenia, i que va deixar una mare desconsolada i enfonsada en la tristesa més pregona. I les pors de la gent, en cadascuna de les grans crisis que va haver de patir... O la historia d’aquell bon artesà que va deixar el negoci als seus treballadors i ells, agraïts, li van dedicar un monument. Aquestes són, doncs, històries de fa prop de dos mil anys, quan encara no érem catalans...